Un edifici no és etern: Enric Miralles sobre la temporalitat de l'arquitectura

15 / 03 / 2018

Aferrat com una paparra al seu desig de transcendència, l'arquitecte somnia sovint en fer història. I una de les condicions bàsiques per a assolir-ho és que la seva obra sigui el més duradora possible. Els arquitectes, a diferència dels escriptors, creen coses tangibles i matèriques. Fins i tot sòniques i oloroses. Les idees arquitectòniques només interessen al món acadèmic—per a la resta de la societat són poc menys que pes mort.
Per a fer història, doncs, el seu edifici ha d'aguantar dret com més temps millor. Però, què passa si l'obra va a terra? Com pot digerir l'arquitecte que la societat acabi fent fonedissa la seva creació? Enric Miralles n'ofereix un filosòfic remei: l'arquitecte, per a prevenir l'impacte de la pèrdua, hauria de sentir-se realitzat creant llocs, més que no pas edificis.

El fragment està extret d'una entrevista que el periodista Jordi Beltran li va fer a Enric Miralles el desembre de 1999, al programa del Canal 33 "Avisa'ns quan arribi el 2000". El vídeo original no es troba disponible a la web de TV3 però en circula aquesta còpia de qualitat prou aprofitable.

Les obres d'arquitectura no són eternes. Jo crec que el temps sempre n'ha de formar part. Moltes obres meves han sofert enorme destrucció, com en el cas de la del Vall d'Hebron [les Instal·lacions Olímpiques de Tir amb Arc]. Però acabes entenent —encara que et sap molt de greu com a persona que s'estimaria que allò funcionés amb molta més cura— que la destrucció de l'obra d'arquitectura, la destrucció de l'obra pública, forma part d'aquest complex diàleg entre la realitat política i la realitat social.
Les obres dels arquitectes, de vegades, no són més que un primer moment d'un lloc, i per passar al següent han de ser destruïdes. Això és una cosa que la vas aprenent al llarg de desenvolupar la teva professió, i que és molt dolorosa, però al final entens la necessitat de la societat, en un cert moment, de destruir allò que s'ha construït.

—Enric Miralles, 1999

L'entrevista dura un quart d'hora i versa sobre diversos temes, des del gran projecte que aleshores tenia entre mans —el Parlament Escocès, fruit d'un concurs que havia guanyat l'estiu de 1998—, passant per la vella polèmica de les places dures —Miralles havia col·laborat amb Viaplana & Piñón en el vilipendiat projecte de la Plaça dels Països Catalans de Barcelona el 1981—, el significat de les seves esculturals pèrgoles a l'Avinguda d'Icària de 1990, i fins al valor històric que l'arquitectura contemporània podrà tenir d'aquí a 200 anys. Tot plegat amanit amb diverses reflexions més genèriques sobre l'arquitectura i la professió d'arquitecte. És una entrevista per a tots els públics, feta per un periodista no especialitzat en arquitectura però resolta de manera prou didàctica i consistent (i, a més a més, l'Enric s'esforça a fer-se proper a l'audiència catalana fent servir referències populars televisives com en Pere Tàpias per a explicar-se).