Aforismes reciclats: Mies van der Rohe sobre l'origen de "Less is More"

21 / 03 / 2018

A Mozart se li atribueix la cita "La música no està en les notes, sinó en el silenci que hi ha entre elles". Al compositor francès Claude Debussy se l'hi atribueix aquesta: "La música és l'espai que hi ha entre les notes". I a Miles Davis se li atribueix aquesta sentència sobre què és la música: "No són les notes que toques, són les notes que no toques". És a dir, la música no és el so que sentim, sinó la capacitat del músic d'organitzar aquest so i servir-te'l en les dosis adequades, trobant les notes precises que cal silenciar i a quin ritme fer-ho. En arquitectura, de vegades, passa quelcom similar. I els arquitectes, com els músics, també tenen tirada a practicar l'art de l'aforisme. Frank Lloyd Wright deia pràcticament el mateix que Mozart i Debussy: "La realitat d'un edifici no consisteix en la coberta i les parets sinó en l'espai interior a on viure-hi".
Ludwig Mies van der Rohe admirava molt a Wright. Potser de jove li hauria agradat treballar amb ell. Però no ho va fer: a Mies el destí el va portar a treballar per al notable arquitecte Peter Behrens, prop de Berlín. Poc s'imaginava, però, que el més gran regal que Behrens li faria seria la possibilitat de reciclar un aforisme —que en la versió miesiana evocava els de Mozart, Debussy i Davis— destinat a convertir-se en un autèntic mite: "Menys és més". Menys notes és més música—menys parets és més arquitectura.

El fragment està extret d'una entrevista filmada que li van fer a Ludwig Mies van der Rohe cap al final de la seva vida. Hi ha una certa confusió sobre l'origen i data d'aquesta entrevista. El clip del vídeo està extret d'un documental de 1986 anomenat "Mies", de la productora nord-americana Michael Blackwood Productions. En cap moment del documental es diu específicament a on i quan es va filmar aquesta entrevista i qui en fou l'entrevistador.
El professor d'Història de l'Art i l'Arquitectura de la Universitat de Brown (Estats Units), Dietrich Neumann, és l'autor de l'article acadèmic més complet sobre la filmografia al voltant de la vida i obra de Mies: "Mies Media" (publicat al "Journal of the Society of Architectural Historians", vol. 66, no. 1, març del 2007). En aquest article, Neumann diu que les imatges d'aquesta entrevista provenen d'un documental que una de les filles de Mies, Georgia van der Rohe, va fer el 1968 (just un any abans que Mies morís). És cert que hi ha un documental de la Georgia —algun dia en penjaré fragments en aquest blog— a on entrevista el seu pare, però les imatges d'aquesta entrevista del documental de Blackwood no es corresponen amb les del documental de la Georgia. A més a més, Mies va morir malalt de càncer i amb un nivell d'estrabisme altíssim. Quan la Georgia el filma el 1968 l'home ja té un ull dret que mira constantment a 180 graus de l'ull esquerre tota l'estona—n'ha perdut el control del tot. En aquest clip del documental de Blackwood que veureu a continuació, però, es veu com Mies ja té una mica d'estrabisme però encara té un cert control de la pupil·la del seu ull dret.
Així que he investigat una mica i he acabat deduint —perquè la informació contrastada i 100% confirmada no es pot trobar enlloc— que aquestes imatges són de voltants de l'any 1958. Al final del documental de Blackwood hi ha els títols de crèdit dels quals a la secció de "Historic Film courtesy" hi apareixen només dues referències. Cap de les dues és la Georgia van der Rohe. Les que hi apareixen són: "Norman Ross, David McElroy" i "Bavarian Television". En tot el documental, Mies apareix parlant en diversos fragments, retallats i editats, que provenen de dues entrevistes: una en blanc i negre a on parla en alemany —que per força ha de ser la de la televisió bavaresa— i una altra en color a on parla en anglès (aquest anglès que mai va arribar a dominar del tot). El clip a on Mies explica d'on ve la frase "Less is more" forma part d'aquesta segona entrevista acreditada a uns tals Norman Ross i David McElroy.
Qui són Ross i McElroy? Aquí ha vingut la meva feina detectivesca de Sherlock Holmes aficionat. Norman Ross va ser un conegut comentarista i presentador de ràdio i televisió a Chicago durant els anys 1950s i 1960s. A part de la seva tasca radiotelevisiva, també va muntar Ross-McElroy Productions, una companyia que tant produïa documentals com "packs" televisius. A on és la connexió entre Ross i Mies? Doncs en una exposició celebrada el juny-juliol de 1986 a l'Illinois Institute of Technology (IIT) de Chicago, sota el títol "Mies van der Rohe: Architect as Educator", muntada per a celebrar el centenari de Mies (el documental de Blackwood, de fet, es va fer el 1986 pel mateix motiu). Al catàleg d'aquesta exposició, a on hi ha llistat tot el material que se'ls va cedir per fer-la, apareix aquesta referència: "143. Norman Ross. "Mies van der Rohe." c. 1957. Edited version. Film by Ross-McElroy Productions, Chicago". Tenint en compte que al catàleg no hi ha cap altra referència sobre cap altra filmació, per força aquest "film by Ross-McElroy" ha de ser la cinta televisiva de la que parla la crònica de l'exposició publicada pel "Chicago Tribune" el 19 de juny : "(...) Adding a thoughtful extra dimension to the show is a television tape of the often dolorous looking and very German-sounding Mies speaking about architecture." Per tant, la primera pista que tenim és que la data és pels volts de 1957. Al documental de Blackwood, però, es veu en alguns moments com Mies està fent l'entrevista assegut en una cadira de rodes. Sabem, gràcies al seu biògraf de capçalera Franz Schulze, que Mies va començar a anar en cadira de rodes per culpa de l'artritis a partir de 1958 i fins a la seva mort el 1969.
I amb aquesta segona pista crec que tenim totes les peces del trencaclosques: un rialler Mies ens explica, des de la seva casa de Chicago, pels volts de 1958 i mentre algú de la Ross-McElroy Productions l'entrevista, d'on va sortir l'encara avui dia llegendari "Less is more".

I heard this phrase ["Less is more"] for the first time in Behrens' office, but he meant it in another way than I use it. I had to make drawings for a facade of a factory, for the Electrical Trust in Berlin, and there was nothing to do on this thing —I remember that the columns were apart 5,75 meters, I will remember that until I die!—. So I showed him such a bunch of drawings of what could be done, and then he said: "Ah... less is more!"

—Ludwig Mies van der Rohe, ca. 1958

El fragment que he triat del documental inclou unes quantes seqüències prèvies a la intervenció de Mies. En aquestes hi apareixen els següents protagonistes: primer, la veu en off de l'inici és la de Franz Schulze, autor de la biografia més completa sobre l'arquitecte —"Mies van der Rohe, a Critical Biography" (1985, 2012)— i autor del guió del propi documental; després apareix Dirk Lohan, arquitecte i net de Mies —en Dirk era fill de la Marianne, la segona filla d'en Ludwig— amb qui va estudiar i després va col·laborar al seu despatx, que ens explica com Mies va entapissar les cadires i el sofà del seu pis de Chicago amb tela negra de paracaigudes (!); després l'arquitecte George Danforth, un dels primers col·laboradors al despatx de Mies els anys 1939-44, que ens explica els gustos musicals de l'arquitecte alemany i la seva desconfiança pel swing de Benny Goodman; després un altre dels seus col·laboradors, Myron Goldsmith, que va treballar al despatx els anys 1946-53 i que ens explica que als sopars Mies era un gran bevedor de Martinis però que mai arribava a agafar el puntet —"get tipsy", en anglès— sinó que simplement s'animava i es deixava anar; i finalment és quan sa majestat, aquest semidéu en què es va acabar convertint Ludwig Mies van der Rohe, fa acte de presència.
Hom pot complementar l'explicació de Mies al vídeo amb aquest altre comentari que va fer l'any 1960 a l'Architectural League of New York quan, en el torn de preguntes posterior a una conferència que va fer-hi, algú li va preguntar d'on havia tret el seu famós "Less is more" —o "Weniger ist mehr", perquè Behrens i Mies òbviament no es parlaven entre ells en anglès sinó en alemany i se suposa, tot i que no se sap ben bé del cert, que Behrens li va deixar anar la frase a Mies mentre aquest hipotèticament dibuixava la façana del pati de la famosa Fàbrica de Turbines de l'AEG a Berlín— i ell va contestar: "I said it... I think I said it first to Philip [Johnson]. Oh, I think where I heard it first was from Peter Behrens. Yes. You know it is not original, but I like it very much.".

Un edifici no és etern: Enric Miralles sobre la temporalitat de l'arquitectura

19 / 02 / 2018

Aferrat com una paparra al seu desig de transcendència, l'arquitecte somnia sovint en fer història. I una de les condicions bàsiques per a assolir-ho és que la seva obra sigui el més duradora possible. Els arquitectes, a diferència dels escriptors, creen coses tangibles i matèriques. Fins i tot sòniques i oloroses. Les idees arquitectòniques només interessen al món acadèmic—per a la resta de la societat són poc menys que pes mort.
Per a fer història, doncs, el seu edifici ha d'aguantar dret com més temps millor. Però, què passa si l'obra va a terra? Com pot digerir l'arquitecte que la societat acabi fent fonedissa la seva creació? Enric Miralles n'ofereix un filosòfic remei après a base de rebre garrotades: l'arquitecte, per tal de poder evitar hipotètics futurs disgustos, hauria de sentir-se realitzat a base de crear "llocs", més que no pas d'aixecar edificis.

El fragment està extret d'una entrevista que el periodista Jordi Beltran li va fer a Enric Miralles el desembre de 1999, al programa del Canal 33 "Avisa'ns quan arribi el 2000". El vídeo original no es troba disponible a la web de TV3 però en circula aquesta còpia de qualitat prou aprofitable.

Les obres d'arquitectura no són eternes. Jo crec que el temps sempre n'ha de formar part. Moltes obres meves han sofert enorme destrucció, com en el cas de la del Vall d'Hebron [les Instal·lacions Olímpiques de Tir amb Arc]. Però acabes entenent —encara que et sap molt de greu com a persona que s'estimaria que allò funcionés amb molta més cura— que la destrucció de l'obra d'arquitectura, la destrucció de l'obra pública, forma part d'aquest complex diàleg entre la realitat política i la realitat social.
Les obres dels arquitectes, de vegades, no són més que un primer moment d'un lloc, i per passar al següent han de ser destruïdes. Això és una cosa que la vas aprenent al llarg de desenvolupar la teva professió, i que és molt dolorosa, però al final entens la necessitat de la societat, en un cert moment, de destruir allò que s'ha construït.

—Enric Miralles, 1999

L'entrevista dura un quart d'hora i versa sobre diversos temes, des del gran projecte que aleshores tenia entre mans —el Parlament Escocès, fruit d'un concurs que havia guanyat l'estiu de 1998—, passant per la vella polèmica de les places dures —Miralles havia col·laborat amb Viaplana & Piñón en el vilipendiat projecte de la Plaça dels Països Catalans de Barcelona el 1981—, el significat de les seves esculturals pèrgoles a l'Avinguda d'Icària de 1990, i fins al valor històric que l'arquitectura contemporània podrà tenir d'aquí a 200 anys. Tot plegat amanit amb diverses reflexions més genèriques sobre arquitectura.
És una entrevista per a tots els públics, feta per un periodista no especialitzat en arquitectura però resolta de manera prou didàctica i consistent —i, a més a més, l'Enric procura fer-se proper a l'audiència catalana tot fent servir referències populars televisives, com ara en Pere Tàpias, per a explicar-se—. L'entrevista es va fer a la sala del gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), farcida d'exquisits tapissos.